Original post: Guòndarful Raixa
Part I | II | III | IV

La religió tradicional mari, tal com se l’anomena oficialment, consisteix en el culte a un seguit de déus i esperits que es materialitzen en elements de la natura. En aquest sentit, molts mari rebutgen la paraula paganisme, al·legant que no veneren els elements de la natura en sí, sinó els déus i esperits materialitzats en aquests elements (arbres, rius, fenòmens meteorològics, el cel…). A mi, personalment, m’agrada pensar que en realitat és una religió politeista, que em peguin si no tinc raó.

Davant de la suposada sepultura de Txumbylat amb un organitzador de la pregària.

El panteó mari està presidit per Kugu-Iumó, el gran déu, o el déu cel. Altres deïtats importants són Mlande-Ava (Mare Terra), Püreshö-Iumó (el déu predeterminador de les coses), Tylze-Iumó (el déu de la lluna) i molts, molts més. Aquest panteó ha anat variant i incorporant deïtats al llarg dels segles, influït per les cultures monoteïstes veïnes; ho demostra que al segle XIX comença a haver-hi referències a un déu únic, Tüng Osh Poro Kugu Iumó, o el ‘gran déu únic brillant i bondadós’. Una altra mostra d’això és que amb l’augment del poder del tsar al segle XVII apareix també el déu del tsar, Kugezhan-Iumó. La religió tradicional mari és una religió pragmàtica, apareguda en un medi rural i adaptada a les necessitats del poble que hi viu. D’aquí que, més que palles mentals metafísiques, la religió mari hagi desenvolupat pregàries per demanar bones collites, salut per a la família, els ramats i les abelles (l’apicultura ha tingut tradicionalment un paper molt important en l’economia dels mari) i, en general, el benestar físic i material.

Els temples dels mari són els boscos, o, més concretament, les arbredes sagrades (küsoto). Originalment, quan els boscos ocupaven la major part del territori de l’actual Rússia, els mari resaven en seccions del bosc considerades sagrades. A mesura que es van anar talant aquests boscos al llarg dels segles, les parts sagrades (que es van deixar intactes) van quedar com arbredes sagrades enmig dels camps. Actualment tot poble mari té com a mínim una arbreda sagrada, i és molt pintoresc veure-les a uns quants metres dels pobles mentre viatges per les zones més rurals de la república (que ja és molt rural tota ella). Hi ha arbredes sagrades de diferents tipus i mides. N’hi ha de familiars, n’hi ha que pertanyen a tot un clan o a un poble, i n’hi ha de ‘mundials’, és a dir, que pertanyen a tots els mari. Aquestes arbredes, veritables temples naturals, solen estar marcades amb una ‘porta’ feta de branques i teles cerimonials. A dins està prohibit fumar, beure alcohol, embrutar i fer-hi les necessitats (força lògic…), així com trencar branques o arrancar plantes, parlar per telèfon, parlar en veu alta o de temes no escaients (política, per exemple), i es demana no entrar-hi tenint pensaments negatius i violents. Solen estar impecablement netes, però per si de cas abans de les cerimònies es netegen. Jo no sóc una persona donada a les mistificacions, però he de reconèixer que quan vaig entrar en un d’aquests boscos sagrats vaig tenir la sensació d’entrar en un lloc molt antic. La nota discordant era el cotxe de policia que vetllava, suposadament, per la seguretat dels creients, la majoria velletes habillades amb el vesttit tradicional mari i amb mocadors virolats al cap. Tampoc devien conèixer les normes de comportament a dins del bosc sagrat un dels policies, que insistia a perseguir-me per parlar del Barça, ni un home, que va arribar al moment culminant de la cerimònia i em preguntava a crits per la situació política a Catalunya. Vaig haver d’escapar-me de tots dos per gaudir del moment, força màgic, en què els sacerdots oficiaven la pregària final i un centenar de persones, agenollades al bell mig d’un bosc centenari, resaven en silenci capcots en senyal de respecte a la mare natura.

Actuació d’un grup de música tradicional mari durant el Peledyix Pairem

La pregària (kumaltysh) es la principal cerimònia religiosa mari. Les pregàries només es poden celebrar dies concrets (dilluns, divendres o diumenge) i poden ser familiars, de clan, de poble o ‘mundials’, depenent del qual se celebraran en una arbreda sagrada o altra. La que vaig presenciar jo era ‘mundial’, i va tenir lloc a l’indret més sagrat dels mari, la muntanya de Txumbylat, en territori de la província de Kírov. Txumbylat va ser un príncep mari mític (o mitificat) que al segle XI que va unificar les tribus mari, va iniciar la construcció de ciutats i va establir les normes litúrgiques que encara perduren avui en dia. Cal dir que la gran roca on durant segles van resar tant els mari com els udmurts va ser dinamitada el 1830 per ordre del Ministeri d’Exteriors de l’Imperi rus a petició de l’Església ortodoxa. Avui en dia hi ha dues roques on es creu que pot estar enterrat el príncep Txumbylat, tot i que hi ha poques eviències que  ho demostrin. Els creients insereixen a les escletxes d’una d’aquestes roques monedes d’un, dos i cinc rubles, es a dir, les monedes platejades, que substitueixen les monedes i objectes de plata de què es feia ofrena antigament. Plata o no plata, actualment en una d’aquestes escletxes hi viu una granoteta a qui ningú no fa mal (només faltaria, en una arbreda sagrada fer mal a un animal!) i que es deixa acaronar el caparró.

Bilingüisme rus-mari dels turons a Kozmodemianks. Algunes plaques també contenen el nom en mari dels prats.

Les pregàries les oficien els sacerdots, que en mari s’anomenen kart, un exemple més de la permeabilitat de les cultures del Volga i de la interacció que hi ha entre elles, o si més no de la influència de les cultures més potents, ja que kart és una paraula d’origen tàrtar que en aquest idioma  significa ‘vell’, ‘ancià’. Una altra mostra d’aquesta influència és la paraula pairem (del turc o tàtar bairam), que significa ‘festa’ en tots dos idiomes. Si això no us convenç, penseu que ‘hola’ en mari es diu salam lizhe, amb variacions dialectals com salamnik o tsalamanikum o manikm. Jo trobo molt maco això que en una llengua semblant al finès parlada als boscos de Rússia se saludin amb una paraula àrab, una llengua nascuda als rigorosos deserts de la península aràbiga.

Share on Facebook

Tweet