Mari no és un nom de tieta (III)

Mari no és un nom de tieta (III)

Original post: Guòndarful Raixa
Part I | II | III | IV

 

Un element important de la religió mari són les ofrenes i els sacrificis. Sí, sacrificis. La religió mari requereix sacrificis d’animals als déus. Antigament se sacrificaven bous, cabres, xais, marrans i ovelles. Havien de ser animals sans, forts i bonics. Avui en dia se sacrifiquen oques i ànecs. El sacerdot du a terme un ritus per assegurar-se que els déus acceptaran l’animal: li esquitxen les ales amb aigua, i si s’espolsa, vol dir que l’ànec o oca en qüestió són aptes per al sacrifici. Un cop han estat ‘acceptats’ pel déu de torn, li fan acotar el cap prement-li el coll amb un bastó, en senyal de submissió al déu, i després, cataclac! Ganivetada i cap a l’olla. Com us podeu imaginar, aquest aspecte no pot no crear polèmica, de manera que els mari no en solen fer gaires escarafalls. Recordo que, tot just arribar a la part central del bosc sagrat, on es fan les ofrenes i les pregàries, un home em va ensenyar una bossa de plàstic que, visiblement, contenia carn, i em va dir sense que li preguntés res: “Carn de cavall per a l’ofrena… la carn és comprada, no hem sacrificat cap cavall”. El que sí se sacrifica, com ja he dit, són ànecs i oques. Un cop morts, els ajudants dels sacerdots els plomen, i després els posen sencers en uns grans calders de ferro colat penjats d’un travesser al costat de l’altar d’ofrenes. La carn, un cop acabada la cerimònia, serà consumida per tots els presents, i les restes (tant la carn que no es mengi, com ossos i plomes) es cremaran abans d’abandonar l’arbreda. Ningú no es podrà endur res a casa.

Durant la cerimònia els sacerdots oficien tres pregàries: durant la purificació amb foc, la purificació amb aigua, després de la preparació del brou cerimonial, durant les ofrenes i abans de sortir del bosc.

 DSCN0183
Els ‘kart’, o sacerdots, durant un parlament en el marc de la Festa
de les Flors, o Peledyix Pairem. 

Les ofrenes no només són animals, sinó que els creients porten a l’altar monedes, draps, diferents tipus de pans, bliný (crêpes), mató, espelmes de cera natural (no poden ser comprades a les esglésies!)… tot ha de ser casolà i natural. Excepte les monedes, clar. Antigament els draps havien de ser teixits i brodats a casa, però avui en dia tothom porta draps comprats. Per fer l’ofrena, els creients (i jo) es disposen en files davant dels sacerdots, que al seu torn estan drets davant de l’altar. Van rebent les ofrenes de cadascú i beneeixen o llegeixen una pregària als fidels (i a mi) i després deixen les ofrenes a l’altar. Aquest altar es munta i es desmunta cada cop que hi ha una pregària (en algunes arbredes se n’hi fa una a l’any i prou) i està fet de troncs i branques lligats entre sí, suposo que d’arbres portats de fora de l’arbreda sagrada. L’altar sempre és al costat de l’onapu, el principal arbre sagrat, dedicat a Kugu-Iumó, que serveix de nexe entre el nostre món i el món celestial. Durant els rituals aquest arbre s’enrama i s’hi fixa una espelma. En un bosc sagrat hi pot haver altres arbres dedicats a diferents deïtats, però el principal sempre és l’onapu. Al final de la pregària, tots els pans seran consumits (o cremats) juntament amb la carn i el brou, les tovalloles es reparteixen entre els assistents i les monedes se les queden els sacerdots (suposo).

 DSCF6013
Museu etnogràfic de Kozmodemiansk un dia molt assolellat.

En aquestes cerimònies és difícil, per no dir impossible, destriar l’element religiós del nacional. Molts dels assistents van vestits amb la roba tradicional mari: camises i pantalons o faldilla de color blanc, amb brodats al pit, la cintura i l’esquena. Aquests brodats amaguen una simbologia antiquíssima i molt complexa i tenen una funció protectora. Els kart van vestits completament de blanc i porten un capell de feltre molt característic.