Original post: Guòndarful Raixa
Part I | II | III | IV

En contra del que es podria pensar, a la Rússia medieval el poder es va mostrar, en general, tolerant vers el ‘paganisme’ mari. Hi ha notícies fins i tot d’un edicte d’Ivan el Terrible (estem parlant del segle XVI) que prohibeix la cristianització forçosa dels mari. Això sí, al llarg del segle XVII es van prendre tot un seguit de lleis que oferien avantatges i eximien d’obligacions a tothom que acceptés la fe cristiana. És probable que aquesta política motivés les conversions interessades i permetés la preservació de la religió mari (recordeu la ‘fe mari’). Però com sol passar sempre que dos pobles conviuen en un mateix territori, en cert moment el més poderós va fer tot el possible per assimilar el més feble. Ja he explicat com al segle XIX la roca sagrada de Txumbylat va ser volada a petició de l’Església ortodoxa. El poder soviètic, bel·ligerant amb totes les religions, va tenir en la religió mari una presa fàcil. Víctima dels prejudicis ancestrals contra el paganisme i de les noves polítiques antirreligioses, els mari van veure com se’ls prohibia la celebració de pregàries i com es talaven moltes de les arbredes sagrades. Però tot té un preu, i avui en dia encara s’expliquen històries de brigades de llenyataires o directors de kolkhoz que morien en circumstàncies estranyes després d’haver destruït un küsoto o d’haver talar un onapu. Malgrat les prohibicions, però, fins i tot durant l’època soviètica es va mantenir viva la religió tradicional dels mari, que s’ocultaven de les autoritats resant a casa en silenci, o anant en petits grups a boscos sagrats secrets a hores intempestives. Em van explicar que durant aquest període de prohibicions molts alcaldes o directors de kolkhoz feien els ulls grossos davant d’això, o fins i tot participaven en les pregàries, arriscant-se a ser empresonats o, pitjor, perdre el carnet del partit.

Avui en dia la religió mari és totalment legal, i a principis dels anys 2000 les comunitats religioses van començar a registrar-se com a organitzacions i unificades en una organització religiosa central.

Desfilada de grups de dansa tradicional de totes les regions de Mari El durant el Peledyix Pairem a Ioixkar-Olà.

Més enllà de l’aspecte religiós, sembla que actualment està tenint lloc una mena de ressorgiment cultural i lingüístic mari. La presa de consciència és important, però cal no oblidar que la situació de les llengües finoúgriques a la Federació de Rússia és dramàtica. Recordo que quan vaig ser a Kozmodemiansk, la principal població del territori on viuen els mari dels turons, la gent gran i de la meva generació parlava entre sí en mari, però als nens els parlaven en rus. La situació del mari dels prats potser no és tan negativa, segurament perquè numèricament són molts més i és el dialecte (perdó, idioma) que es parla a gran aprt del territori i a la capital (tot i que el mari es parla de manera predominant als pobles). Hi ha una emissora de ràdio en mari, que tot sigui dit veu com cada any li redueixen les hores d’emissió, una certa intel·lectualitat que reivindica els drets lingüístics, i una producció literària, teatral i musical discreta però valorada i visible. La família Andrópov, que em va convidar a passar uns dies al seu poble i amb qui vaig assistir a la pregària a la muntanya de Txumbylat, continua transmetent l’idioma als seus fills, tal com fan tants altres. A diferència del que vaig veure a Kozmodemiansk, al poble d’Andropsolà els nens i els adolescents parlaven tots en mari. Això sí, els més petits només tenien l’oportunitat de veure dibuixos en rus.

Abans d’anar al poble, vaig celebrar amb els meus amics el Peledyix Pairem (la Festa de les Flors) a Ioixkar-Olà. Les cançons, balls i converses en mari eren omnipresents. Una situació molt diferent a la de fa només una dècada (o menys), quan parlar mari a les ciutats es considerava de mal to i motiu de burla o ofensa i ‘mari’, en comptes d’un gentilici, era un insult sinònim d”inculte’. Esperem que això no es torni a repetir mai més.

Share on Facebook

Tweet